Espais en blanc

Fa uns dies em vaig quedar enganxada al sofà en plan “coach potato” fent zapping fins la matinada i de sobte em vaig trobar amb aquest documental, “My kid could paint that”, dirigit per Amir Bar-Lev i llançat l’octubre de 2007, del qual no habia sentit a parlar.

En part per l’hora que era i en part pel títol que tenia, d’entrada vaig pensar que em trobava al davant d’un d’aquests híbrids entre ficció i documental que estan tan de moda. Presentar en forma documental la història d’una nena de 4 anys que estava venent les seves pintures per centenars de milers de dòlars com a obres d’”expressionisme abstracte” em semblava una proposta molt suggerent; “no pot ser”, em dèia, i a la vegada “per què no?”. Vaig recordar que la visió del Guernica al Reina Sofía va arrencar aquesta mateixa exclamació del meu avi ”Però si la meva néta [jo, als 6 o 7 anys] pinta millor!!”. Per fi vaig deixar anar el control remot.

El film comença amb les primeres exposicions de la petita Marla Olmstead, el seu impacte en el món del col·leccionisme i la polèmica entorn del fenòmen, a la vegada que es presenta la manera com la familia viu tot el procés. Al final el meu escepticisme va haver de cedir davant l’evidència que “My kid could paint that” era un documental amb totes les de la llei i que la Marla era un personatge de carn i ossos, així com tots aquells que es passejaven per les exposicions amb els seus millors vestits i pagaven xifres exorbitants per les obres que no volien deixar escapar l’oportunitat de comprar. Així doncs, és una història interessant que el director no ha hagut d’inventar sinó que prové de la mateixa realitat.

Quan la Marla es va fent coneguda, tot es converteix en un fenòmen mediàtic. De seguida es comença a plantejar si el món de l’art es troba al davant d’una nena-prodigi i, amb més morbo, es posa en dubte que sigui la nena sola qui executa les obres o si per contra rep l’ajut clandestí del seu pare. La imatge de la familia s’enturbia, els programes de televisió tenen material per exprémer i el documental es deixa endur per aquest remolí tot oblidant qüestions que van més enllà del cas particular de la familia Olmstead i que em desperten la curiositat.

La historia em fa pensar en el desconcert que sento quan m’acosto a l’art abstracte amb l’esperança que l’obra farà aflorar per mi algun d’aquells significats ocults que s’intueixen fluir per sota de la realitat i que s’escolen pels espais que  queden entre les paraules. A vegades, no se ben bé com, la cosa rutlla; d’altres, és com donar-me cops de cap conta un mur.

Entenc que no hi ha un 2+2=4, i sortint de l’experiencia de cadascu, de cara al mercat, el judici queda en mans dels crítics, una mena de gurús designats segons misteriosos criteris, que decideixen què penjarà de les parets de les galeries. Inevitablement els principis artístics es barregen amb els mercantils i llavors comença el show.

La faceta mediàtica, publicitària, pantomimesca del negoci de l’art em sembla que queda brutalment plasmada en la història de la familia Olmstead i en el documental. Però hi ha altres detalls que passen inadvertits i que tambe criden l’atenció.

D’entrada em diverteixo imaginant què hauria passat si un artista de renom hagués agafat les pintures d’una nena de 4 anys, per exemple la Marla; les hagués penjat com obres d’art en una galeria i, un cop oberta, hagués revel·lat als col·leccionistes i compradors la veritable autoria dels quadres. Potser parlaria de provocació si estigués a principis del segle passat (em sembla que avui lo provocador és més aviat el que no ofèn). En tot cas, segur que les obres prendrien valor perquè seria la revelació de la postura envers l’art abstracte d’un autor reconegut, l’opinió del qual mereix respecte. En aquest cas el valor artistic de l’obra deixaria d’emanar d’ella mateixa, de les seves caracteristiques fisiques, i dependria del reconeixement de què gaudeix l’autor, o en tot cas, de la intencionalitat que l’autor ha imprimit en ella.

Al documental, els crítics favorables i els col·leccionistes parlen de la “innocència” que queda plasmada en les obres de la Marla, d’una mena d’”alegria de viure” especial que dóna als quadres el seu suposat valor i originalitat. Tanmateix, és evident que la Marla no pinta pensant conscientment en imprimir aquesta innocència en les seves obres sinó que, en tot cas, la destil·la per la seva condició de nena. La voluntat conscient de la petita autora, sigui la que sigui, queda  de banda i la visió dels espectadors pren tota la rellevància; el que percep en l’obra qui la mira. Si és així, ¿no podria arribar a ser indiferent que el quadre l’hagués pintat Pollock, una nena de 4 anys o un mico?

Aquesta història que primer no m’acabava de creure i que malauradament agafa ben aviat un cami massa superflu, m’ha fet pensar que, per sort, el valor d’una obra d’art ja no reposa en les seves propies qualitats, objectives i independents, de les quals jo seria totalment aliena. El veritable valor artistic passa per tot allo que l’autor entrega mes o menys conscientment en la seva creacio, i sobretot pel que l’obra desperta en qui l’experimenta. Aixi doncs, em sento del tot co-protagonista en aquest romantic proces de comunicacio, per seguir explorant les dimensions eteries de l’obra d’art,  que definitivament estan en continu proces d’expansio, i seguir endinsantme poc a poc en aquest misteri de lo sinistre.